lunes, 14 de marzo de 2011

Ponent.






Tot tan present, tot ja passat...
tot tan intens, tot tan amarg...
mentre que els teus llavis dolorosos
deixen d´estar al meu costat.

Deixar-me endur pel vent
i tornar a aquell amor dolent.
Creuar mil·lions de mirades...
maleida ràfega de Ponent.

Aquella que fa tornar,
una vegada i altra, aquest sentiment,
aquella que colpeja els meus cabells
recordanme, día a día, tot el que vam ser.

Pero intente, a poc a poc,
obrir aquets que está tancat,
apartar aquella ràfega a un costat ,
i deixar-ho tot secar...

Tant de temps volent,
tant de temps sense volar,
tant de temps sent,
tant de temps sense oblidar.

Maleida ràfega que seguix actuant....


sábado, 12 de marzo de 2011

Amor propio.








Lo mejor del olvido es el sonido,
el susurro de un alma cansada,
una alma libre que se siente amarrada.
Lo peor de ese sonido, es que no es tu voz.

Esa voz que se siente vacía,
que se siente algo fría,
incluso se apaga con los días,
por la ausencia del primer beso.

Lo mejor de ese primer beso
es el poder tener acceso,
aunque a veces pagues por exceso,
porque a partir de hacerte preso,
ya todos son espesos.

Espesos y algo rutinarios,
que sin apenas pensarlo
la distancia los dejó a un lado,
y ahora solo vale deshacerse del contacto.

Lo mejor de las llamada,
no son las palabras,
si no, el gesto, la mirada
que hay detrás de alguna falda....

Pero a partir de ver volar esa falda,
de dejarlo todo y dar la espalda
al amor, a tu vida, a la pasión,
tu latido solo suena con rencor.

Los sombríos latidos del Sol,
que palpitan, día tras día, dándonos la vida,
y mas de uno se pregunta ¿Quién soy?
Sin apenas alejarse de las vías..

Y es que a veces antes de encontrarse,
entre trenes y trenes, hay que perderse
dejar tu alma a un lado y vivir tu presente,
esperando a que el amor propio despierte.